divendres, 16 de maig del 2014

ANIMALS ALBINS



No hem de confondre un animal de pelatge blanc amb un animal albí. L'albinisme és un trastorn genètic on l' animal presenta una falta total o una producció molt baixa de melanina que és la que dóna la pigmentació a tot el cos. És un trastorn genètic reséssiu, això vol dir que els pares tots dos han de portar el gen hi ha de coincidir que s' expressi al mateix temps.
Es pot presentar en qualsevol animal: mamífer, au, rèptil...
En el món salvatge aquests animals no solen sobreviure però això si que és possible quan viuen en captivitat.
Són animals que presenten la pell i o el pèl blanc, les mucoses roses i els ulls clars, roses, blau cel, gris clar o verds.
Els problemes més importants conseqüència de l' albinisme són: dermatològics, oftalmològics i d' oïda.
Són animals que a nivell de vista la tenen molt reduïda, alguns presenten estrabisme, tenen fotofòbia, els molesta la llum del sol, per evitar aquestes molèsties als ulls els podem posar Doggles, ulleres de sol.
Moltes vegades conjuntament amb la falta de vista i va lligat un problema de sordesa, això es deu perquè durant el desenvolupament del fetus les cèl·lules que formen l’oïda intern són les mateixes que les que produeixen la melanina que és la substància que dóna color a la pell, per això sovint quan  un animal és blanc és més probable és que pugui presentar sordesa uni o bilateral. Jugar amb joguines que facin soroll i molt vistoses perquè les trobin amb facilitat.
Sovint també presenten dificultats en l' aprenentatge i en la seva relació amb altres animals i persones, solen presentar timidesa, por o agressivitat; són animals que estan més còmodes en ambients coneguts i familiars.
També presenten molts problemes dermatològics són animals que poden cremar-se durant una exposició llarga al sol i poden presentar càncers de pell més freqüentment degut a això que altres animals, per això cal ser especialment curós amb la pell, posar-los crema amb filtre solar, o samarretes fresques, utilitzar xampús per pells delicades.






dilluns, 12 de maig del 2014

LES AL.LÈRGIES

QUÈ ÉS UNA AL.LÈRGIA?  És una reacció exagerada del sistema immunitari quan entra en contacte amb una substància d'origen químic, animal, vegetal... que anomenem al.lèrgen. Aquest contacte pot donar-se per contacte, inhalació o ingestió.

COM HO RECONEIXEM ? Bàsicament l' animal presenta pruïja, no para de rascar-se, també pot presentar envermelliment, granets, es llepa amb intensitat, otitis, pell engruixida i amb una coloració gris-negre i al.lopècies, zones sense pèl.

COM ES DIAGNOSTICA? Arribem a un diagnòstic definitiu descartant malalties amb la mateixa simptomatologia. El què primer s'ha de descartar és la presència de paràsits externs. En segon lloc les infeccions de pell. En tercer lloc les al·lèrgies alimentàries i quan tot això està descartat podem dir que l' animal té una al·lèrgia. Per conèixer de quina al·lèrgia es tracta es poden realitzar unes proves de sang que ens mostraran a quines substàncies és al·lèrgic el nostre animal per poder instaurar una pauta de tractament.

COM ES TRACTA? Primer hem de tenir clar que una al·lèrgia gairebé mai es cura del tot, que haurem d'establir més d'una estratègia per frenar-la, que és llarg, requereix compromís per part de l' amo i costós econòmicament.
Haurem d' establir mesures per evitar l' al.lèrgen: si aquest és el pol·len aleshores haurem de: minimitzar les sortides, evitar les zones de vegetació, els dies secs, calorosos i amb vent. Si són els àcars: aspirar estores, utilitzar productes antiàcars i ventilar bé la casa.

Tractaments farmacològics els utilitzarem per controlar els brots més greus.

Banys amb xampús especials ens ajudaran a mantenir la pell valenta i disminuir la càrrega d' al.lèrgens a la pell.


Dietes hipoal.lergèniques s' ha vist que aquests aliments ajuden en el control de la picor i ajuden a mantenir la pell valenta.
La immunoteràpia o vacunes d' hiposensibilització el què aconseguim és anar sensibilitzant al sistema immunitària a aquests al.lèrgens perquè no reaccioni de manera exagerada

dissabte, 29 de març del 2014

CUC DEL COR

La filariosi, també coneguda com el cuc del cor, és una malaltia parasitària transmesa per un vector, aquest cas pels mosquits del gènere Culex, el paràsit és la Dirofilaria inmitis. Afecta a gats i gossos, la filaria en la seva forma adulta, s’allotja en les cavitats cardíaques dretes i vasos pulmonars on poden causar l’ obstrucció dels vasos i la mort de l’ animal.
Com l’ agafa la malaltia el gos o el gat, El cicle comença quan una femella de mosquit pica i xucla sang d'un animal infectat on es troben les larves paràsit, anomenades microfilàries després el mosquit pica l’ animal i l’ inocula les larves sota la pell on es desenvolupen, aquí no causen cap símptoma, després migren cap als grans vasos, això té un període de tres mesos des de la picada. Després es reprodueixen i donen lloc a les microfilàries a la sang que circulen pel torrent sanguini i quan el mosquit pica i xucla la sang s’ emporta amb ell les larves que inocula en altres animals. 
Les filàries adultes poden viure uns 5 - 7 anys i les microfilàries poden sobreviure fins a 2 anys al torrent circulatori.
Cal tenir en compte que les microfilàries poden passar de la mare al fetus i per tant, es poden detectar microfilàries circulant als cadells però no es podran desenvolupar a adults, ja que necessiten passar pel mosquit per tancar el cicle.
La simptomatologia que manifesta l’ animal és decaïment, no té gana, pèrdua de pes, intolerància a l’exercici, sorolls pulmonars anormals, tos o dificultat respiratòria, també pot donar lloc a  insuficiències hepàtiques i renals i en el cas dels gats hi ha taquicàrdia, vòmits intermitents i morts sobtades.
Al ser una malaltia transmesa per mosquit  totes les zones on viu el mosquit com les costes del mediterrani, les illes, les valls del riu Ebre són les zones amb més incidència; però actualment en podem veure a zones on no es donen aquestes condicions climàtiques per la gran mobilitat dels nostres animals.
Com la podem detectar la malaltia, es fa a partir d’un test o de mostres directes de sang fresca on podem observar les microfilàries.
És una malaltia que detectada a temps té cura.


dimarts, 25 de març del 2014

PAPARRES

f 1 ZOOL Nom donat a diversos àcars de la família dels ixòdids, de cos aplanat i ovalat, amb mandíbules en forma d'arpó, perillosos per al bestiar i que parasiten temporalment vertebrats, la sang dels quals xuclen.
La paparra és un ectoparàsit i és vector d’ agents patogens per animals i persones.
Algunes espècies de paparra són d’ hoste específic, d’ altres a falta de l’ hoste que els agrada en busquen d’ altres, per exemple hi ha paparres que prefereixen els cànids però n’hi ha d’altres que parasiten mamífers, aus i rèptils.

Les paparres busquen diferents estratègies per buscar un hoste. Per exemple els ixòdids que són les dels nostres gossos es diuen paparres d’ emboscada s’ enfilen a l’ herba i esperen que passi per allà l’ hoste per enganxar-se, però n’hi ha de caçadores que surten del seu refugi buscant l’ hoste.

La paparra quan troba l’ hoste sondeja l’ animal, caminant damunt d’ ell, buscant la zona més idònia on fixar-se a la pell per poder-se alimentar. Després hi ha la perforació de la pell i la fixació de la paparra a la pell a través de la seva estructura bucal i segrega com un tap de ciment que encara l’ aferra més a l’ hoste; després ve la fase d’ alimentació la paparra té una saliva amb elements anticoagulants que li permet un flux de sang continu. En l’ etapa final és la de retirada quan es després ja de la pell i l’ abandona. Degut aquest comportament hem de tenir clar que nosaltres també podem ser ocasionalment hostes de les paparres per això és important raspallar el gos, i aplicar-li productes que repel.lin i matin les paparres.
Degut al seu caràcter hematogen les paparres ens poden introduir els agents patogens per aquesta via.
Les paparres causen malalties molt importants als nostres gossos de vegades es poden curar, però d’ altres queden com a malalts crònics i si és molt greu poden dur a la mort de l’ animal. També tenir clar que el número de paparres i l’ estona que hagi estat enganxada no és vàlid per determinar si l’ animal es posarà o no malalt. Per exemple se sap que la babesia es pot inocular ja a les primeres fases de l’ alimentació mentre que d’ altres com la borrelia la paparra ha d’ estar enganxada durant 18 hores.

La prevenció davant la paparra i algunes vacunes davant la malaltia que causen de moment són les úniques eines que tenim. 


dilluns, 3 de març del 2014

L'OBESITAT FELINA



L’ obesitat felina és una patologia cada vegada més freqüent en els països desenvolupats, afectant entre el 25-50% de la població felina.
El factors de risc són: edat mitjana, sexe (mascles), subestimació de la condició corporal, esterilització i la inactivitat.
L’obesitat té implicacions molt importants sobre la salut del nostre gat, ens pot donar lloc a Diabetes mellitus, dolor articular, problemes dèrmics...
El diagnòstic de l’ obesitat el farem a partir de la condició corporal, donarem una puntuació visual i tàctil que ens determinaran la importància de l’ obesitat.
El tractament es farà des de dues vessants: augmentant l’ exercici i disminuint la ingestió de calories.
Escollirem una dieta terapèutica, que estan formulades amb un augment de proteïna i d’ altres nutrients que ens compensaran la reducció de consum energètic i evitarà la pèrdua de massa muscular.
Si escollim una dieta humida, ens serà més fàcil dosificar-la, tenen un efecte més saciant però són més cares. En la dieta seca haurem de pesar-la bé perquè solen existir errors importants en les dosificacions dels vasos mesuradors que regalen amb el pinso.
Com calculem la quantitat que ha de menjar, primer haurem de conèixer les necessitats de manteniment del nostre gat i en reduirem el 20%. Controlarem la pèrdua de pes que ha de ser d’un 1%/ setmana. Els pesarem cada dues setmanes a l’inici i després cada quatre setmanes. Un cop arribem al pes ideal hem de mantenir-lo perquè si no s’ha observat que el gat recupera el pes superant el que tenia inicialment

També és molt important evitar l’ avorriment de l’ animal.

dissabte, 15 de febrer del 2014

SÍNDROME DE DISFUNCIÓ COGNITIVA





Sovint veiem que els nostres gossos i gats s'han fet vells i que pateixen el que en veterinària es coneix com Síndrome de la Disfunció Cognitiva. Això vol dir que els gossos i gats perden de mica en mica allò que han anat aprenent amb els anys.

Quan parlem de la població canina és una patologia que afecta aproximadament ¼ de la població canina sènior, la diagnostiquem més en races petites i mitjanes perquè tenen una supervivència més llarga. Encara que no se sap del cert si el sexe influencia en la presentació de la malaltia el què si que s’ha observat és que la incidència és més elevada en mascles que s’han castrat de molt joves.

Respecte a la població felina s’ha observat que la incidència de la malaltia varia molt respecte l’edat; en gats de 11 a 14 anys afecta a un 30% de la població però quan arribem als 15 aleshores se’ns dispara el % fins el 50% de la població.

És un procés lent i progressiu amb un grau d'afectació que pot anar de lleu a molt greu.
Aquesta síndrome és un desordre neurològic amb una similitud molt alta amb l’Alzheimer.
Les alteracions les agrupem en cinc àrees: Activitat, l’ animal presenta: depressió, apatia, no explora el seu entorn, camina sense rumb i no aprèn coses noves.
Desorientació es perd en lloc coneguts, surt o entre per la porta que no toca,
es queda quiet mirant enlloc i no respon a les ordres apreses.
Socialització no reconeix els membres de la família, augmenta la vocalització, la gana, l'ansietat i la irritabilitat, disminueix el contacte social i el reflexa de benvinguda, existeix una alteració en la jerarquia i pot augmentar l’agressivitat.
Pèrdua del cicle de son vigília com una  pèrdua dels hàbits higiènics s'orina i/o es defeca a dins de casa.

Després de realitzar una sèrie de proves per diferenciar-ho de qualsevol problema dels sentits, de l'aparell locomotor, parasitari, del tracte urinari, del sistema endocrí o neurològic podem diagnosticar la Síndrome de la Disfunció Cognitiva.
Per això s’ha elaborat el següent qüestionari que pot ajudar al propietari a identificar precoçment el problema.


Per prevenir-la cal que facin exercici físic per augmentar el reg sanguini a nivell cerebral, que segueixin una dieta específica i suplementar-la de manera natural amb vitamines E i C, antioxidants, L-carnitina, B-carotens, seleni i àcid alfa lipoc. Proveir-lo  d’un enriquiment del seu entorn  per augmentar el treball cerebral: jocs, pistes auditives, marcadors visuals i evitar per sobre de tot l’estrès.


dimecres, 29 de gener del 2014

RASPALLA'L TRANQUILAMENT



Per molts dels nostres animals l' acte de raspallar-los no els agrada gens, per això és important que ens deixem assessorar pel nostre perruquer professional. Ell ens indicarà quin raspall és el més adequat per cada raça. Com també ens donarà les indicacions de la freqüència, les zones on insistir, com treure els nusos i treure el pèl mort.

És important que ja acostumem al nostre cadell a aquest hàbit. Intentarem que estigui tant tranquil com sigui possible o sigui que si fa falta primer el traurem a passejar perquè estigui més desfogat, escollirem un lloc tranquil i que no distregui el nostre animal, escollirem un lloc alt, com una taula on hi posarem una tovallola o una goma perquè no rellisqui, després acaronarem el gos per tot el cos perquè quan ho fem amb el raspall ho vagi associant a una acció agradable. Evitarem raspallar-lo després de menjar perquè sol ser la seva hora de repòs i no els hi hem de trencar.
Abans de començar tindrem tots els estris preparats, raspalls, pintes, condicionadors per treure nusos...

Generalment començarem pels peus anirem pujant fins arribar al cap. Les raspallades han de ser curtes, suaus i sempre seguint la direcció del pel. Deixarem que olori el raspall però no el permetrem que es pensi que és una joguina si el vol mossegar de manera suau li direm que no i si no ho fa el felicitarem amb una carícia. De mica en mica anirem introduint la presència de pulveritzadors i condicionadors. 

És molt important que el gos relacioni el raspall amb un acte agradable això ajuda a reforçar la unió entre el propietari i el seu gos.

EL LLENGUATGE FELÍ



Saber interpretar el llenguatge felí no és difícil i ens pot salvar d'una esgarrapada. Hem de tenir clar que encara que hàgim tingut des de ben petit el nostre gat, no hem d’oblidar, que originàriament ve d'un animal solitari, territorial, caçador, i que quant se sent amenaçat buscarà una escapada o ens atacarà per poder-se salvar.


Les lletres del seu llenguatge són: La cua, quan un gat agita la cua ens està demostrant que està nerviós, que està a punt de caçar o que se sent amenaçat, per això davant d' aquesta actitud és millor no intentar agafar-lo. El podrem agafar quan se'ns acosti amb la cua ben alta com dient: sóc aquí, sóc un gat sumís y afectuós que vull estar amb tu.


El cos és una altre lletra del seu llenguatge, quan un gat està relaxat, pot rebolcar-se per terra, estar estirat o panxa a terra, sempre que no bellugui la cua, ens indicarà que accepta les nostres carícies.










No obstant si està panxa enlaire alerta!! perquè es pot sentir amenaçat i podem rebre una mossegada o una esgarrapada. Quan un gat el què vol és que s' espanti qui l' està amenaçant s' eriçarà, posarà els pels de punta i arquejarà el llom.











L’última lletra és el cap, la cara d'un gat és com un llibre obert del seu estat d' ànim, quan és feliç els seus ulls estan oberts, les orelles en posició natural i la boca tancada.



Pel contrari quan estan en estat d' avisar-nos les orelles les planxa sobre el cap i tanca lleugerament els ulls i quan ja passa en modus atac aleshores ens ensenya les dents i hem d' entendre que no vol saber res de nosaltres, és millor esperar i que sigui ell qui ens convidi a tocar-lo.

DISPLÀSIA DE MALUC


La displàsia de maluc és una malaltia freqüent entre algunes races canines.
Va ser descrita per Schnelle el 1935.

La definim com una incongruència entre el cap del fèmur i l'acetàbul, donant lloc a una osteoartrosi que en un futur serà font de dolor i de mal funcionament articular que donarà lloc a una mala qualitat de vida per aquell gos que la pateixi.

És una malaltia hereditària, amb una base genètica, és dir el gos neix amb el maluc normal però serà durant el seu creixement que manifestarà la presència de displàsia o no. És una malaltia poligènica, hi ha més d’un gen que determina si serà o no displàsic. Per sort ara hi ha una prova per la raça llaurador que ens permet conèixer si el nostre cadell desenvoluparà displàsia o no. És una tècnica de diagnosi on es detecten simultàniament set marcadors genètics associats a la displàsia de maluc.

A partir d'una mostra de sang d'un cadell de més tres setmanes d'edat podrem identificar aquells animals amb una alta probabilitat de ser lliures de displàsia de maluc o bé poder establir unes pautes de seguiment i mesures de prevenció en el desenvolupament de la malaltia.

Si no ens podem beneficiar d’ aquesta prova podem realitzar unes radiografies del maluc que ens determinarà si en té o no i el seu grau de displàsia.

La classificació es fa en funció de tres criteris: l’ estat del cap de fèmur, de l’ acetàbul i de si existeixen alteracions osteoarticulars. Es classifiquen en cinc graus: A lliure, B,C,D,E presenta greus signes de displàsia de maluc.

Els símptomes més freqüents són: dolor, coixesa, no volen jugar ni passejar, tampoc volen pujar o baixar les escales, hi ha una pèrdua de la massa muscular important i fins i tot poden haver canvis en el seu comportament. És una malaltia progressiva que durarà tota la vida.

El tractament pot ser conservador o quirúrgic, en funció de l’ edat que la diagnostiquem podrem realitzar una OTC ( osteotomia triple de maluc) o una pròtesi de maluc; sempre aquests  tractaments han d'anar encaminats a evitar el dolor, a mantenir la força muscular, la funció articular i una bona qualitat de vida.


divendres, 24 de gener del 2014

APROFITA FINS EL 20% DE DTE.



DEIXA QUE T' AJUDEM A TENIR EL TEU GOS O GAT NET I BEN RASPALLAT. APROFITA ELS DESCOMPTES QUE FEM EN ELS SERVEIS DE LA PERRUQUERIA.
TELEFONA’NS I T'INFORMAREM.


dimecres, 8 de gener del 2014

TENEN FRED?



La funció de la capa de pèl dels nostres gossos té la finalitat de protegir-los de les condicions climàtiques a les que estan sotmesos.

Durant l' hivern haurem de tenir en compte si viuen a dins de casa o no, si són gossos petits, si tenen poc greix corporal i el tipus de pelatge que tenen.

Si tenim un animal sense pèl la sensació de fred és com la nostra i els haurem d' abrigar quan sortim amb ells a passejar.

Gossos com els yorkshire, els bichons... durant l' hivern no els haurÍem de pelar tant com a l' estiu ja que el pèl els protegeix i els abrigarem quan les temperatures baixin dels 0ºC.

Gossos que no fan sotapèl i tenen el pel curt com els boxers, bulldogs... els abrigarem a partir del 4ºC. No obstant n'hi han de pel curt, però que són molt grossos, com els bullmastiff o els dogos que poden aguantar temperatures fins els -10ºC.

LA SALUT DENTAL





Es considera que el 80% dels nostres animals de més de tres anys pateix algun problema dental. Aquests problemes poden ser: persistència de les peces de llet, aquestes poden no caure i aleshores les definitives surten al costat això causant una desviació de la dentadura definitiva i de vegades de la mandíbula i tot. També serà un lloc on s' acumularà restes d'aliment afavorint les infeccions. S' hauran de realitzar les extraccions sota anestèsia de les peces que sobren.

La falta d'higiene bucal i dental dels nostres gossos i gats no només dóna lloc al mal alè també pot derivar en malalties periodontals,que són aquelles que afecten als teixits que envolten la dent. Aquestes malalties poden anar d'una simple gingivitis, que és una inflamació de les genives, fins a la caiguda de les peces dentals.

Tot comença quan després de menjar les bactèries queden adherides a la superfície de la dent i si aquestes no s'eliminen es mineralitzen formant el què s'anomena placa dental, aquestes bactèries poden viatjar per via sanguínia cap a òrgans importants com el cor, el ronyó, el pulmó, l'os... i ser les responsables de greus infeccions a aquests nivells. ixí com ser les causants de dolor i del deteriorament físic del nostre animal.

El tractament és realitzar una bona neteja bucal. Es realitza sota anestèsia general, es passa l'aparell d'ultrasons per fer saltar la placa sense fer malbé l'esmalt de les dents, es practica un curetatge de les genives per desinflamar-les i netejar-les bé, després es passa el rotor per deixar ben polides les peces dentals.
Un cop realitzada la neteja dental s'indica al propietari les mesures preventives que s'hauran d'aplicar.

Aquestes mesures són: evitar l'alimentació casolana i les llaminadures, realitzar revisions bucals periòdiques i administrar productes de prevenció que ajuden a disminuir la freqüència d'aparició de la placa dental.


Fractures dentals solen ser conseqüència d'accidents poden trencar-se o fissurar-se donant lloc a molt dolor o dificultat per captar l' aliment o mastegar-lo, segons la lesió de vegades hem d' optar per l' extracció però per sort ara hi ha veterinaris odontòlegs que poden reparar la peça sense necessitat d' extreure-la.

Problemes de malaoclusions, sobretot quan això causa un autotraumatisme del propi animal, actualment també s'estan corregint mitjançant l' aplicació d' aparells d'ortodòncia dissenyats especialment per cada animal.


Quines revisions hauríem de fer al nostre gos? Doncs la primera als 4 mesos, la segona als 9 mesos i després anualment.