dissabte, 29 de març del 2014

CUC DEL COR

La filariosi, també coneguda com el cuc del cor, és una malaltia parasitària transmesa per un vector, aquest cas pels mosquits del gènere Culex, el paràsit és la Dirofilaria inmitis. Afecta a gats i gossos, la filaria en la seva forma adulta, s’allotja en les cavitats cardíaques dretes i vasos pulmonars on poden causar l’ obstrucció dels vasos i la mort de l’ animal.
Com l’ agafa la malaltia el gos o el gat, El cicle comença quan una femella de mosquit pica i xucla sang d'un animal infectat on es troben les larves paràsit, anomenades microfilàries després el mosquit pica l’ animal i l’ inocula les larves sota la pell on es desenvolupen, aquí no causen cap símptoma, després migren cap als grans vasos, això té un període de tres mesos des de la picada. Després es reprodueixen i donen lloc a les microfilàries a la sang que circulen pel torrent sanguini i quan el mosquit pica i xucla la sang s’ emporta amb ell les larves que inocula en altres animals. 
Les filàries adultes poden viure uns 5 - 7 anys i les microfilàries poden sobreviure fins a 2 anys al torrent circulatori.
Cal tenir en compte que les microfilàries poden passar de la mare al fetus i per tant, es poden detectar microfilàries circulant als cadells però no es podran desenvolupar a adults, ja que necessiten passar pel mosquit per tancar el cicle.
La simptomatologia que manifesta l’ animal és decaïment, no té gana, pèrdua de pes, intolerància a l’exercici, sorolls pulmonars anormals, tos o dificultat respiratòria, també pot donar lloc a  insuficiències hepàtiques i renals i en el cas dels gats hi ha taquicàrdia, vòmits intermitents i morts sobtades.
Al ser una malaltia transmesa per mosquit  totes les zones on viu el mosquit com les costes del mediterrani, les illes, les valls del riu Ebre són les zones amb més incidència; però actualment en podem veure a zones on no es donen aquestes condicions climàtiques per la gran mobilitat dels nostres animals.
Com la podem detectar la malaltia, es fa a partir d’un test o de mostres directes de sang fresca on podem observar les microfilàries.
És una malaltia que detectada a temps té cura.


dimarts, 25 de març del 2014

PAPARRES

f 1 ZOOL Nom donat a diversos àcars de la família dels ixòdids, de cos aplanat i ovalat, amb mandíbules en forma d'arpó, perillosos per al bestiar i que parasiten temporalment vertebrats, la sang dels quals xuclen.
La paparra és un ectoparàsit i és vector d’ agents patogens per animals i persones.
Algunes espècies de paparra són d’ hoste específic, d’ altres a falta de l’ hoste que els agrada en busquen d’ altres, per exemple hi ha paparres que prefereixen els cànids però n’hi ha d’altres que parasiten mamífers, aus i rèptils.

Les paparres busquen diferents estratègies per buscar un hoste. Per exemple els ixòdids que són les dels nostres gossos es diuen paparres d’ emboscada s’ enfilen a l’ herba i esperen que passi per allà l’ hoste per enganxar-se, però n’hi ha de caçadores que surten del seu refugi buscant l’ hoste.

La paparra quan troba l’ hoste sondeja l’ animal, caminant damunt d’ ell, buscant la zona més idònia on fixar-se a la pell per poder-se alimentar. Després hi ha la perforació de la pell i la fixació de la paparra a la pell a través de la seva estructura bucal i segrega com un tap de ciment que encara l’ aferra més a l’ hoste; després ve la fase d’ alimentació la paparra té una saliva amb elements anticoagulants que li permet un flux de sang continu. En l’ etapa final és la de retirada quan es després ja de la pell i l’ abandona. Degut aquest comportament hem de tenir clar que nosaltres també podem ser ocasionalment hostes de les paparres per això és important raspallar el gos, i aplicar-li productes que repel.lin i matin les paparres.
Degut al seu caràcter hematogen les paparres ens poden introduir els agents patogens per aquesta via.
Les paparres causen malalties molt importants als nostres gossos de vegades es poden curar, però d’ altres queden com a malalts crònics i si és molt greu poden dur a la mort de l’ animal. També tenir clar que el número de paparres i l’ estona que hagi estat enganxada no és vàlid per determinar si l’ animal es posarà o no malalt. Per exemple se sap que la babesia es pot inocular ja a les primeres fases de l’ alimentació mentre que d’ altres com la borrelia la paparra ha d’ estar enganxada durant 18 hores.

La prevenció davant la paparra i algunes vacunes davant la malaltia que causen de moment són les úniques eines que tenim. 


dilluns, 3 de març del 2014

L'OBESITAT FELINA



L’ obesitat felina és una patologia cada vegada més freqüent en els països desenvolupats, afectant entre el 25-50% de la població felina.
El factors de risc són: edat mitjana, sexe (mascles), subestimació de la condició corporal, esterilització i la inactivitat.
L’obesitat té implicacions molt importants sobre la salut del nostre gat, ens pot donar lloc a Diabetes mellitus, dolor articular, problemes dèrmics...
El diagnòstic de l’ obesitat el farem a partir de la condició corporal, donarem una puntuació visual i tàctil que ens determinaran la importància de l’ obesitat.
El tractament es farà des de dues vessants: augmentant l’ exercici i disminuint la ingestió de calories.
Escollirem una dieta terapèutica, que estan formulades amb un augment de proteïna i d’ altres nutrients que ens compensaran la reducció de consum energètic i evitarà la pèrdua de massa muscular.
Si escollim una dieta humida, ens serà més fàcil dosificar-la, tenen un efecte més saciant però són més cares. En la dieta seca haurem de pesar-la bé perquè solen existir errors importants en les dosificacions dels vasos mesuradors que regalen amb el pinso.
Com calculem la quantitat que ha de menjar, primer haurem de conèixer les necessitats de manteniment del nostre gat i en reduirem el 20%. Controlarem la pèrdua de pes que ha de ser d’un 1%/ setmana. Els pesarem cada dues setmanes a l’inici i després cada quatre setmanes. Un cop arribem al pes ideal hem de mantenir-lo perquè si no s’ha observat que el gat recupera el pes superant el que tenia inicialment

També és molt important evitar l’ avorriment de l’ animal.