SÍNDROME DE DISFUNCIÓ COGNITIVA

Sovint veiem que els nostres gossos i gats s'han fet vells i que pateixen el que en veterinària es coneix com Síndrome de la Disfunció Cognitiva. Això vol dir que els gossos i gats perden de mica en mica allò que han anat aprenent amb els anys.

Quan parlem de la població canina és una patologia que afecta aproximadament ¼ de la població canina sènior, la diagnostiquem més en races petites i mitjanes perquè tenen una supervivència més llarga. Encara que no se sap del cert si el sexe influencia en la presentació de la malaltia el què si que s’ha observat és que la incidència és més elevada en mascles que s’han castrat de molt joves.

Respecte a la població felina s’ha observat que la incidència de la malaltia varia molt respecte l’edat; en gats de 11 a 14 anys afecta a un 30% de la població però quan arribem als 15 aleshores se’ns dispara el % fins el 50% de la població.

És un procés lent i progressiu amb un grau d'afectació que pot anar de lleu a molt greu.

Aquesta síndrome és un desordre neurològic amb una similitud molt alta amb l’Alzheimer.

Les alteracions les agrupem en cinc àrees: Activitat, l’ animal presenta: depressió, apatia, no explora el seu entorn, camina sense rumb i no aprèn coses noves.

Desorientació es perd en lloc coneguts, surt o entre per la porta que no toca,

es queda quiet mirant enlloc i no respon a les ordres apreses.

Socialització no reconeix els membres de la família, augmenta la vocalització, la gana, l'ansietat i la irritabilitat, disminueix el contacte social i el reflexa de benvinguda, existeix una alteració en la jerarquia i pot augmentar l’agressivitat.

Pèrdua del cicle de son vigília com una  pèrdua dels hàbits higiènics s'orina i/o es defeca a dins de casa.

Després de realitzar una sèrie de proves per diferenciar-ho de qualsevol problema dels sentits, de l'aparell locomotor, parasitari, del tracte urinari, del sistema endocrí o neurològic podem diagnosticar la Síndrome de la Disfunció Cognitiva.

Per això s’ha elaborat el següent qüestionari que pot ajudar al propietari a identificar precoçment el problema.

Per prevenir-la cal que facin exercici físic per augmentar el reg sanguini a nivell cerebral, que segueixin una dieta específica i suplementar-la de manera natural amb vitamines E i C, antioxidants, L-carnitina, B-carotens, seleni i àcid alfa lipoc. Proveir-lo  d’un enriquiment del seu entorn  per augmentar el treball cerebral: jocs, pistes auditives, marcadors visuals i evitar per sobre de tot l’estrès.

RASPALLA'L TRANQUILAMENT

Per molts dels nostres animals l' acte de raspallar-los no els agrada gens, per això és important que ens deixem assessorar pel nostre perruquer professional. Ell ens indicarà quin raspall és el més adequat per cada raça. Com també ens donarà les indicacions de la freqüència, les zones on insistir, com treure els nusos i treure el pèl mort.

És important que ja acostumem al nostre cadell a aquest hàbit. Intentarem que estigui tant tranquil com sigui possible o sigui que si fa falta primer el traurem a passejar perquè estigui més desfogat, escollirem un lloc tranquil i que no distregui el nostre animal, escollirem un lloc alt, com una taula on hi posarem una tovallola o una goma perquè no rellisqui, després acaronarem el gos per tot el cos perquè quan ho fem amb el raspall ho vagi associant a una acció agradable. Evitarem raspallar-lo després de menjar perquè sol ser la seva hora de repòs i no els hi hem de trencar.

Abans de començar tindrem tots els estris preparats, raspalls, pintes, condicionadors per treure nusos...

Generalment començarem pels peus anirem pujant fins arribar al cap. Les raspallades han de ser curtes, suaus i sempre seguint la direcció del pel. Deixarem que olori el raspall però no el permetrem que es pensi que és una joguina si el vol mossegar de manera suau li direm que no i si no ho fa el felicitarem amb una carícia. De mica en mica anirem introduint la presència de pulveritzadors i condicionadors. 

És molt important que el gos relacioni el raspall amb un acte agradable això ajuda a reforçar la unió entre el propietari i el seu gos.

EL LLENGUATGE FELÍ

Saber interpretar el llenguatge felí no és difícil i ens pot salvar d'una esgarrapada. Hem de tenir clar que encara que hàgim tingut des de ben petit el nostre gat, no hem d’oblidar, que originàriament ve d'un animal solitari, territorial, caçador, i que quant se sent amenaçat buscarà una escapada o ens atacarà per poder-se salvar.

Les lletres del seu llenguatge són: La cua, quan un gat agita la cua ens està demostrant que està nerviós, que està a punt de caçar o que se sent amenaçat, per això davant d' aquesta actitud és millor no intentar agafar-lo. El podrem agafar quan se'ns acosti amb la cua ben alta com dient: sóc aquí, sóc un gat sumís y afectuós que vull estar amb tu.

El cos és una altre lletra del seu llenguatge, quan un gat està relaxat, pot rebolcar-se per terra, estar estirat o panxa a terra, sempre que no bellugui la cua, ens indicarà que accepta les nostres carícies.

No obstant si està panxa enlaire alerta!! perquè es pot sentir amenaçat i podem rebre una mossegada o una esgarrapada. Quan un gat el què vol és que s' espanti qui l' està amenaçant s' eriçarà, posarà els pels de punta i arquejarà el llom.

L’última lletra és el cap, la cara d'un gat és com un llibre obert del seu estat d' ànim, quan és feliç els seus ulls estan oberts, les orelles en posició natural i la boca tancada.

Pel contrari quan estan en estat d' avisar-nos les orelles les planxa sobre el cap i tanca lleugerament els ulls i quan ja passa en modus atac aleshores ens ensenya les dents i hem d' entendre que no vol saber res de nosaltres, és millor esperar i que sigui ell qui ens convidi a tocar-lo.

DISPLÀSIA DE MALUC

La displàsia de maluc és una malaltia freqüent entre algunes races canines.

Va ser descrita per Schnelle el 1935.

La definim com una incongruència entre el cap del fèmur i l'acetàbul, donant lloc a una osteoartrosi que en un futur serà font de dolor i de mal funcionament articular que donarà lloc a una mala qualitat de vida per aquell gos que la pateixi.

És una malaltia hereditària, amb una base genètica, és dir el gos neix amb el maluc normal però serà durant el seu creixement que manifestarà la presència de displàsia o no. És una malaltia poligènica, hi ha més d’un gen que determina si serà o no displàsic. Per sort ara hi ha una prova per la raça llaurador que ens permet conèixer si el nostre cadell desenvoluparà displàsia o no. És una tècnica de diagnosi on es detecten simultàniament set marcadors genètics associats a la displàsia de maluc.

A partir d'una mostra de sang d'un cadell de més tres setmanes d'edat podrem identificar aquells animals amb una alta probabilitat de ser lliures de displàsia de maluc o bé poder establir unes pautes de seguiment i mesures de prevenció en el desenvolupament de la malaltia.

Si no ens podem beneficiar d’ aquesta prova podem realitzar unes radiografies del maluc que ens determinarà si en té o no i el seu grau de displàsia.

La classificació es fa en funció de tres criteris: l’ estat del cap de fèmur, de l’ acetàbul i de si existeixen alteracions osteoarticulars. Es classifiquen en cinc graus: A lliure, B,C,D,E presenta greus signes de displàsia de maluc.

Els símptomes més freqüents són: dolor, coixesa, no volen jugar ni passejar, tampoc volen pujar o baixar les escales, hi ha una pèrdua de la massa muscular important i fins i tot poden haver canvis en el seu comportament. És una malaltia progressiva que durarà tota la vida.

El tractament pot ser conservador o quirúrgic, en funció de l’ edat que la diagnostiquem podrem realitzar una OTC ( osteotomia triple de maluc) o una pròtesi de maluc; sempre aquests  tractaments han d'anar encaminats a evitar el dolor, a mantenir la força muscular, la funció articular i una bona qualitat de vida.