DISPLÀSIA DE MALUC

La displàsia de maluc és una malaltia freqüent entre algunes races canines.

Va ser descrita per Schnelle el 1935.

La definim com una incongruència entre el cap del fèmur i l'acetàbul, donant lloc a una osteoartrosi que en un futur serà font de dolor i de mal funcionament articular que donarà lloc a una mala qualitat de vida per aquell gos que la pateixi.

És una malaltia hereditària, amb una base genètica, és dir el gos neix amb el maluc normal però serà durant el seu creixement que manifestarà la presència de displàsia o no. És una malaltia poligènica, hi ha més d’un gen que determina si serà o no displàsic. Per sort ara hi ha una prova per la raça llaurador que ens permet conèixer si el nostre cadell desenvoluparà displàsia o no. És una tècnica de diagnosi on es detecten simultàniament set marcadors genètics associats a la displàsia de maluc.

A partir d'una mostra de sang d'un cadell de més tres setmanes d'edat podrem identificar aquells animals amb una alta probabilitat de ser lliures de displàsia de maluc o bé poder establir unes pautes de seguiment i mesures de prevenció en el desenvolupament de la malaltia.

Si no ens podem beneficiar d’ aquesta prova podem realitzar unes radiografies del maluc que ens determinarà si en té o no i el seu grau de displàsia.

La classificació es fa en funció de tres criteris: l’ estat del cap de fèmur, de l’ acetàbul i de si existeixen alteracions osteoarticulars. Es classifiquen en cinc graus: A lliure, B,C,D,E presenta greus signes de displàsia de maluc.

Els símptomes més freqüents són: dolor, coixesa, no volen jugar ni passejar, tampoc volen pujar o baixar les escales, hi ha una pèrdua de la massa muscular important i fins i tot poden haver canvis en el seu comportament. És una malaltia progressiva que durarà tota la vida.

El tractament pot ser conservador o quirúrgic, en funció de l’ edat que la diagnostiquem podrem realitzar una OTC ( osteotomia triple de maluc) o una pròtesi de maluc; sempre aquests  tractaments han d'anar encaminats a evitar el dolor, a mantenir la força muscular, la funció articular i una bona qualitat de vida.