ANIMALS ALBINS

No hem de confondre un animal de pelatge blanc amb un animal albí. L'albinisme és un trastorn genètic on l' animal presenta una falta total o una producció molt baixa de melanina que és la que dóna la pigmentació a tot el cos. És un trastorn genètic reséssiu, això vol dir que els pares tots dos han de portar el gen hi ha de coincidir que s' expressi al mateix temps.

Es pot presentar en qualsevol animal: mamífer, au, rèptil...

En el món salvatge aquests animals no solen sobreviure però això si que és possible quan viuen en captivitat.

Són animals que presenten la pell i o el pèl blanc, les mucoses roses i els ulls clars, roses, blau cel, gris clar o verds.

Els problemes més importants conseqüència de l' albinisme són: dermatològics, oftalmològics i d' oïda.

Són animals que a nivell de vista la tenen molt reduïda, alguns presenten estrabisme, tenen fotofòbia, els molesta la llum del sol, per evitar aquestes molèsties als ulls els podem posar Doggles, ulleres de sol.

Moltes vegades conjuntament amb la falta de vista i va lligat un problema de sordesa, això es deu perquè durant el desenvolupament del fetus les cèl·lules que formen l’oïda intern són les mateixes que les que produeixen la melanina que és la substància que dóna color a la pell, per això sovint quan  un animal és blanc és més probable és que pugui presentar sordesa uni o bilateral. Jugar amb joguines que facin soroll i molt vistoses perquè les trobin amb facilitat.

Sovint també presenten dificultats en l' aprenentatge i en la seva relació amb altres animals i persones, solen presentar timidesa, por o agressivitat; són animals que estan més còmodes en ambients coneguts i familiars.

També presenten molts problemes dermatològics són animals que poden cremar-se durant una exposició llarga al sol i poden presentar càncers de pell més freqüentment degut a això que altres animals, per això cal ser especialment curós amb la pell, posar-los crema amb filtre solar, o samarretes fresques, utilitzar xampús per pells delicades.

LES AL.LÈRGIES

QUÈ ÉS UNA AL.LÈRGIA?  És una reacció exagerada del sistema immunitari quan entra en contacte amb una substància d'origen químic, animal, vegetal... que anomenem al.lèrgen. Aquest contacte pot donar-se per contacte, inhalació o ingestió.

COM HO RECONEIXEM ? Bàsicament l' animal presenta pruïja, no para de rascar-se, també pot presentar envermelliment, granets, es llepa amb intensitat, otitis, pell engruixida i amb una coloració gris-negre i al.lopècies, zones sense pèl.

COM ES DIAGNOSTICA? Arribem a un diagnòstic definitiu descartant malalties amb la mateixa simptomatologia. El què primer s'ha de descartar és la presència de paràsits externs. En segon lloc les infeccions de pell. En tercer lloc les al·lèrgies alimentàries i quan tot això està descartat podem dir que l' animal té una al·lèrgia. Per conèixer de quina al·lèrgia es tracta es poden realitzar unes proves de sang que ens mostraran a quines substàncies és al·lèrgic el nostre animal per poder instaurar una pauta de tractament.

COM ES TRACTA? Primer hem de tenir clar que una al·lèrgia gairebé mai es cura del tot, que haurem d'establir més d'una estratègia per frenar-la, que és llarg, requereix compromís per part de l' amo i costós econòmicament.

Haurem d' establir mesures per evitar l' al.lèrgen: si aquest és el pol·len aleshores haurem de: minimitzar les sortides, evitar les zones de vegetació, els dies secs, calorosos i amb vent. Si són els àcars: aspirar estores, utilitzar productes antiàcars i ventilar bé la casa.

Tractaments farmacològics els utilitzarem per controlar els brots més greus.

Banys amb xampús especials ens ajudaran a mantenir la pell valenta i disminuir la càrrega d' al.lèrgens a la pell.

Dietes hipoal.lergèniques s' ha vist que aquests aliments ajuden en el control de la picor i ajuden a mantenir la pell valenta.

La immunoteràpia o vacunes d' hiposensibilització el què aconseguim és anar sensibilitzant al sistema immunitària a aquests al.lèrgens perquè no reaccioni de manera exagerada

CUC DEL COR

La filariosi, també coneguda com el cuc del cor, és una malaltia parasitària transmesa per un vector, aquest cas pels mosquits del gènere Culex, el paràsit és la Dirofilaria inmitis. Afecta a gats i gossos, la filaria en la seva forma adulta, s’allotja en les cavitats cardíaques dretes i vasos pulmonars on poden causar l’ obstrucció dels vasos i la mort de l’ animal.

Com l’ agafa la malaltia el gos o el gat, El cicle comença quan una femella de mosquit pica i xucla sang d'un animal infectat on es troben les larves paràsit, anomenades microfilàries després el mosquit pica l’ animal i l’ inocula les larves sota la pell on es desenvolupen, aquí no causen cap símptoma, després migren cap als grans vasos, això té un període de tres mesos des de la picada. Després es reprodueixen i donen lloc a les microfilàries a la sang que circulen pel torrent sanguini i quan el mosquit pica i xucla la sang s’ emporta amb ell les larves que inocula en altres animals. 

Les filàries adultes poden viure uns 5 - 7 anys i les microfilàries poden sobreviure fins a 2 anys al torrent circulatori.

Cal tenir en compte que les microfilàries poden passar de la mare al fetus i per tant, es poden detectar microfilàries circulant als cadells però no es podran desenvolupar a adults, ja que necessiten passar pel mosquit per tancar el cicle.

La simptomatologia que manifesta l’ animal és decaïment, no té gana, pèrdua de pes, intolerància a l’exercici, sorolls pulmonars anormals, tos o dificultat respiratòria, també pot donar lloc a  insuficiències hepàtiques i renals i en el cas dels gats hi ha taquicàrdia, vòmits intermitents i morts sobtades.

Al ser una malaltia transmesa per mosquit  totes les zones on viu el mosquit com les costes del mediterrani, les illes, les valls del riu Ebre són les zones amb més incidència; però actualment en podem veure a zones on no es donen aquestes condicions climàtiques per la gran mobilitat dels nostres animals.

Com la podem detectar la malaltia, es fa a partir d’un test o de mostres directes de sang fresca on podem observar les microfilàries.

És una malaltia que detectada a temps té cura.

PAPARRES

f 1 ZOOL Nom donat a diversos àcars de la família dels ixòdids, de cos aplanat i ovalat, amb mandíbules en forma d'arpó, perillosos per al bestiar i que parasiten temporalment vertebrats, la sang dels quals xuclen.

La paparra és un ectoparàsit i és vector d’ agents patogens per animals i persones.

Algunes espècies de paparra són d’ hoste específic, d’ altres a falta de l’ hoste que els agrada en busquen d’ altres, per exemple hi ha paparres que prefereixen els cànids però n’hi ha d’altres que parasiten mamífers, aus i rèptils.

Les paparres busquen diferents estratègies per buscar un hoste. Per exemple els ixòdids que són les dels nostres gossos es diuen paparres d’ emboscada s’ enfilen a l’ herba i esperen que passi per allà l’ hoste per enganxar-se, però n’hi ha de caçadores que surten del seu refugi buscant l’ hoste.

La paparra quan troba l’ hoste sondeja l’ animal, caminant damunt d’ ell, buscant la zona més idònia on fixar-se a la pell per poder-se alimentar. Després hi ha la perforació de la pell i la fixació de la paparra a la pell a través de la seva estructura bucal i segrega com un tap de ciment que encara l’ aferra més a l’ hoste; després ve la fase d’ alimentació la paparra té una saliva amb elements anticoagulants que li permet un flux de sang continu. En l’ etapa final és la de retirada quan es després ja de la pell i l’ abandona. Degut aquest comportament hem de tenir clar que nosaltres també podem ser ocasionalment hostes de les paparres per això és important raspallar el gos, i aplicar-li productes que repel.lin i matin les paparres.

Degut al seu caràcter hematogen les paparres ens poden introduir els agents patogens per aquesta via.

Les paparres causen malalties molt importants als nostres gossos de vegades es poden curar, però d’ altres queden com a malalts crònics i si és molt greu poden dur a la mort de l’ animal. També tenir clar que el número de paparres i l’ estona que hagi estat enganxada no és vàlid per determinar si l’ animal es posarà o no malalt. Per exemple se sap que la babesia es pot inocular ja a les primeres fases de l’ alimentació mentre que d’ altres com la borrelia la paparra ha d’ estar enganxada durant 18 hores.

La prevenció davant la paparra i algunes vacunes davant la malaltia que causen de moment són les úniques eines que tenim.